L’opera prima de Carla Simón s’estrenarà a Menorca el dissabte 22 de Juliol a la plaça de la Catedral de Ciutadella
Carla Simón dirigeix el seu primer llargmetratge, Estiu 1993, d’una forma brillant, elegant i gairebé perfecta. Una pel·lícula que, sense tenir un aire dramàtic, ens explica d’una forma molt tendra, delicada i dura la soledat i la confusió d’una nena que acaba de perdre els seus pares i ha de viure amb el seu oncle, la tieta i la cosina. Un film que segueix gairebé en tot moment la protagonista, Frida, interpretada per una notable Laia Artigas, que amb la seva curta edat ja demostra uns bons registres com a actriu. A més, la càmera està en constant moviment i això fa que l’espectador es pugui sentir dins la història i estar més a prop de la protagonista, amb uns plans llargs i intensos, a vegades sense cap paraula ni melodia, i que són excel·lents. De fet, és un encert que no hi hagi banda sonora en el film, llevat de tres o quatre cançons que se senten de fons en alguna escena, això crea més tensió en alguns moments molt durs per a la protagonista i la seva família
El fet que Artigas estigui pràcticament en tot moment a escena fa que no es presti atenció als altres personatges, però també s’ha de destacar les interpretacions de Bruno Cosí i David Verdaguer, d’alt nivell. És molt difícil treballar amb intèrprets joves, i la directora ho fa per partida doble. En escena també podem veure a la petita Paula Robles, que per la seva edat també ho fa molt bé. Especialment entranyables són els moments en què Robles i Artigas són les dues úniques persones en escena. La complicitat que es tenen, les mirades i el diàleg que tenen, emocionen.
S’ha de dir que la pel·lícula en si no té massa girs de trama, però l’autèntica grandesa d’Estiu 1993 és que s’explica tot amb molta tendresa malgrat i que es tracta d’una història força crua. L’espectador haurà de patir, però també emocionar-se amb moments d’allò més entranyables, amb un final que és una barreja d’aquests dos sentiments: por i emoció. Res més se li pot demanar a aquest final.
Estiu 1993 és un retrat íntim i biogràfic de la mateixa directora que decideix compartir amb tots nosaltres amb molt de sentiment i des de la mirada innocent d’una filleta. Una pel·lícula en la que es respira emoció, nostàlgia, tristesa i esperança i que tindrem l’oportunitat de veure a la Plaça de la Catedral, durant la clausura del Festival de Cinema de Menorca. Quin millor final de festival que aquesta pel·lícula que ha captivat en el Festival de Berlín o el Festival de Màlaga?