I la nit ja era trista, Timecode no havia guanyat el premi a millor curtmetratge de ficció, Rogue One tampoc els d’efectes visuals i La La Land no havia guanyat els premis que esperàvem, però havia remuntat el vol amb els premis de millor direcció i millor actriu principal. Ja en tenia sis i el premi de millor pel·lícula no es podia escapar.
No sé què dir. Què ha passat? Penso que estic somiant. Però és real. Fall de producció? Fall de Warren Beatty? La qüestió és que La La Land no ha guanyat quan ja estava celebrant el premi. Sí, ho heu llegit bé. Els productors ja estaven fent el discurs d’acceptació quan han aparegut uns homes que han agafat els Oscars als productors de La La Land. Un dels mateixos productors ha pogut veure un error i ha estat el mateix que ha dit “no és broma. Hi ha hagut una equivocació. El premi és per Moonlight”. Ens hem mirat entre els amics. Era real? Per desgràcia sí.
La nit ha començat forta, amb un discurs reivindicatiu, com no podia ser d’altra manera, del presentador de la gala, Jimmy Kimmel, que ha carregat contra la política de Donald Trump. De fet, molts discursos de la gala han anat en contra i a fer mofa de l’actual president dels Estats Units. Dels moments més estelars de Kimmel em quedo quan ha fet entrar un grup de turistes a la sala, que han flipat i han pogut conèixer a les estrelles de Hollywood.
El primer premi que s’ha entregat ha estat el de millor actor secundari, que sense sorpresa ha guanyat Mahershala Ali per la seva actuació a Moonlight. Ali s’ha convertit en el primer actor convertit a l’Islam que ha guanyat un Oscar.
I després han arribat les dues primeres sorpreses de la nit. El premi a millor maquillatge i perruqueria no ha estat per Star Trek: Beyond, com tots esperàvem, sinó que ha caigut en mans de Suicide Squad. Més sorpresa ha estat el de millor disseny de vestuari. No han estat ni Jackie ni La La Land que han guanyat el premi, sinó Fantastic Beats and Where to Find Theme, que amb aquest premi ja ha aconseguit guanyar més estatuetes daurades que tota la saga de Harry Potter.
Seguidament ha estat el torn del millor documental, que ha guanyat O.J.: Made in America. És estrany veure com un documental tan llarg, de 450 minuts, s’ha fet amb el premi. De fet, va ser un documental que es va passar per televisió en cinc episodis. Un documental que narra els fets de la vida d’un jugador de beisbol que va ser acusat d’assassinat.
En principi, La La Land era la favorita per guanyar en millor barreja de so i Hacksaw Ridge en millor edició de so. I cap dels dos pronòstics s’ha complert malgrat i que la pel·lícula de Mel Gibson, Hacksaw Ridge, ha guanyat el premi a millor barreja de so. Per altra banda, Arrival ha guanyat en la categoria de millor edició de so i això ha fet que la pel·lícula dirigida per Denis Villenueve no se n’anés de buit de la gala.
Un dels premis més clars de la nit era el de millor actriu secundària, i no ha fallat. El premi ha estat per Viola Davis per la brillant i contundent interpretació a Fences. Encara que també és cert que Davis té un paper molt protagonista i hagués pogut (i hagut) d’entrar en la categoria de millor actriu principal.
Després ha estat el torn a un dels premis més polèmics de la nit: el de millor pel·lícula de parla no anglesa. Un premi que ha guanyat The Salesman, la pel·lícula iraniana d’Asgar Farhadi que no ha assistit a la gala com a senyal de protesta a la política dels Estats Units, que no deixa entrar a set països musulmans al país, entre ells Iran. Així, el film de Farhadi s’ha imposat a Toni Erdmann, l’alemanya, que també era molt favorita.
Torn pel gènere d’animació que, com sempre (o gairebé sempre), s’han emportat les grans productores: Pixar i Disney. Piper ha guanyat en millor curtmetratge d’animació i Zootopia ha complert els pronòstics i s’ha fet amb el premi de la millor pel·lícula d’animació, per davant d’una altra pel·lícula Disney com Moana o una producció més independent com Kubo and the Two Strings.
Sembla mentida, passats 10 premis encara no havia caigut cap guardó en mans de la pel·lícula dirigida per Damien Chazelle. No ha estat fins en la categoria de millor disseny de producció que La La Land s’ha fet amb el premi. Un premi que no s’ha multiplicat en millor muntatge, ja que contra tot pronòstic ha caigut en mans de Hacksaw Ridge. La pel·lícula de Mel Gibson, que se l’ha vist molt content durant la gala, s’ha acabat emportant dos premis tècnics.
I arribava un dels moments més esperats per tots els que defensem el cinema d’aquest país. Tots hauríem volgut que el premi a millor curt de ficció hagués caigut en mans de Timecode i Juanjo Giménez, però no ha estat possible. El premi ha estat pel curt hongarès Sing. El curt que més m’agradava a mi però que no m’hagués imaginat mai que podia guanyar. Després, The White Helmets ha guanyat en la categoria de millor curt documental.
Arribats en aquest punt, la cosa estava encara molt oberta, però ha estat a partir d’aquí que La La Land semblava que agafava avantatge i començava a desmarcar-se per damunt les altres. Ha guanyat en millor fotografia, millor banda sonora i City of Stars ho ha fet en millor cançó.
Era el torn per l’In Memoriam, un homenatge a totes aquelles persones relacionades amb el cinema que han mort al llarg de l’any. Aquest any, ha estat especialment dur perquè ens han deixat grans intèrprets com Carri Fisher, Debbie Reynolds, John Hurt o Gene Wilder. I també l’estimat Kenny Bekker que es posava dins l’entranyable R2-D2.
Arribaven els premis importants. En guió original no la cosa no estava clara. El premi estava entre Damien Chazelle i Kenneth Lonergan. Finalment, el premi ha estat per Manchester by the Sea. En millor guió adaptat tot el peix ja estava venut a favor de Moonlight. Ho he dit moltes vegades. Qui guanya en una de les categories de millor guió al final gairebé sempre s’acaba imposant en millor pel·lícula. Però pensava que aquest any seria diferent…
I és que La La Land ha començat a sonar en força quan Damien Chazelle ha guanyat en la categoria de millor director. Chazelle s’ha convertit en el director més jove en guanyar en la categoria de direcció. Només té 32 anys. Una derrota que al final ha estat molt amarga. Com li deu haver semblat a Emma Stone, que s’ha imposat en la categoria de millor actriu principal, una de les categories més complexes. Finalment, el meu estimat Viggo Mortensen no s’ha fet amb el premi de millor director, un premi que ha guanyat Casey Affleck per la seva gran actuació a Manchester by the Sea.
I ara…No. No em feu repetir un dels moments més amargs de la nit. Han cantat millor pel·lícula per La La Land. Saltant d’alegria amb els amics i la gent ha començat a recollir el premi. Però el que havia llegit Warren Beatty era el premi a millor actriu. Per què? No ho sabem. El premi a millor pel·lícula no era pel film musical de Chazelle, sinó per la pel·lícula dirigida per Barry Jenkins, Moonlight. Una pel·lícula que, sense voler treure-li cap mèrit perquè és notable, ha fet que tots els lalalandistes ens acabéssim la gala de la forma més amarga possible i amb una derrota que costarà pair…
El que és meravellós d’aquest món del cinema és que, a ningú no li agrada perdre, però malgrat i l’error i la decepció el mateix productor de La La Land a dit en rigorós directe dalt l’escenari que “estic molt orgullós que el premi sigui pels meus amics de Moonlight”. Aquest, amics meus, és la màgia del cinema. És molt difícil premiar a la millor pel·lícula de l’any, però encara és més difícil estar content tot i que la pel·lícula que ha guanyat no és la teva. I més, de la forma com ha passat en aquesta 89ena edició dels Oscar.