Boínder: una mirada a Menorca

La crítica de cinema Ana Ferrá comenta els films que componen la sessió de curtmetratges menorquins

Bé sigui des de l’aire, solcant les aigües, jugant amb el temps o marcant tradicions, a través dels vidres que contemplen el món descobrim aquestes propostes. Càmeres curioses i inconformistes plasmen el sentir de directors intrèpids.

EC-DAI: Passejant entre núvols
Un pla fix obre l’escena. Darrere de les portes descobrim a l’avió més emblemàtic de l’Aeroclub i al so de la Buker ens embarquem en aquesta aventura. La seva directora, Marta Pons, ens ofereix un treball visual i documental que descriu a perfectament un trocet de la nostra història.

La càmera, contemplant detalls, ens permet compartir aquests moments. La veu en off acompanya les imatges i fer créixer l’interès per conèixer més detalls d’aquesta peça de museu que enriqueix, tant arran de terra com a l’aire, el nostre patrimoni cultural.

Per a aconseguir que continuï volant necessita una posada a punt, un treball invisible, però molt gratificant que, amb temps i paciència, aconsegueix el seu objectiu.

I d’aquesta manera, a través de la nostra mirada, obrim les portes de l’ànima i ens movem, envoltats per records i sensacions, a la voluntat del vent. Veure Menorca a vista d’ocell és tota una experiència.

Com diu la cançó: Mira el cel i escolta es vent i potser, amb una mica de sort, sentiràs el rugit del tigre una vegada més.

El llenç oblidat: Poble i tradicions
Secrets i misteris inunden la imaginació i componen, com les peces d’un puzle, aquest treball documental. Casualitats de la vida permeten coincidències en les quals persones i moments convergeixen de sobte i, immortalitzats en una fotografia, donen peu a múltiples suposicions.

La coincidència de Miquel Pons Justo i Joan Miró pot ser casual, o no. Potser mai ho sabrem. Els records fotogràfics de la família són part de la seva herència i per tant, part de la història de la destil·leria més famosa de Menorca.

Malgrat la seva expansió fora de les nostres fronteres sempre va estar vinculada a les festes patronals formant part important de la manifestació lúdica de la nostra cultura.

El ginebre, reposant en alambins, espera pacient. Els seus vapors i bouquets evoquen somnis i imaginacions i ens traslladen a moments viscuts. Evocacions que, com en aquesta caixa de records, guarden gelosament històries per descobrir. Erik J. Anderson i Óscar Jordá s’acosten de puntetes a una d’elles.

El darrer viatge: Al mar amb respecte i sense pors
La vida, indubtablement, és un camí ple de reptes i aventures. Gaudir-ho plenament és la nostra raó de ser. Múltiples arribades a port convidaran a nous viatges i, en cadascun d’ells, omplirem la nostra motxilla de somnis, experiències i il·lusions que es tornen inesborrables i irrepetibles.

Els records es construeixen d’aquesta manera, i són aquestes manifestacions la millor de les travessies. Límits i dificultats es van esquivant per a aconseguir els reptes marcats.

Plans llargs i panoràmics descriuen la bellesa del més gran port natural del Mediterrani on turisme i indústria es fusionen i, recordant períodes històrics de conquestes, permeten que naveguem per les seves aigües buscant el nostre destí.

Amb gran sensibilitat poètica ens presenta Antoni Salvador Caules aquesta proposta que convida a compartir un nou viatge, que potser és l’últim. Però això mai ho sabrem.

Polvo: La família, àncora que ens sosté, brúixola que ens mostra el camí
Obra teatral que transcendeix escenaris i personatges, i provoca una intensa connexió amb l’espectador. De manera diferent aconsegueix crear una vinculació que es manté, un sentiment que es percep i una exclusivitat que es gaudeix.

Cuidant petits detalls, personatges presentats, altres insinuats, un flashback on s’intueix una mica més del que s’exposa i un rellotge sense manetes jugant amb el temps, es construeixen els elements que vertebren aquesta història.

Mescla de moments complexos que mostren les relacions familiars on conviuen passat i present i avancen, com els pensaments, a diferent velocitat. Posicionar-se en la història és inevitable.
Imatges nocturnes de carrers deserts acompanyen les notes d’un piano melancòlic. Dos personatges i un petit espai omplen l’estada de ressentiments i retrets. La càmera fixa ens ofereix plans llargs, els seus moviments pausats i subtils segueixen el ritme de la història. Per la porta entra la nostàlgia i alhora marxen les il·lusions. Una gran feina en la qual mirar-se al mirall és el més difícil.

D’aquesta manera tanquem el cicle. Pols que viatja pel vent, cau a l’aigua i es fon amb ella: així escrivim la nostra història. Així es va gestant i convertint en cultura. Les generacions van tancant el cicle i progressivament donen pas a les següents.

Ana Ferrá

1 comentari a “Boínder: una mirada a Menorca”

Respon a Gabriel Cancel·la les respostes